Egas Moniz: la fidelidá d'un pertués a un rei de Llión

Mario Lozano Alonso

Mural de Egas Moniz enante'l rei de Llión, espuesto n'Oportu (Pertual)

Tolos aqueillos qu’arriban a la estación de São Bento, n’Oporto, pueden ver un mural d’azulexu nel que se lle (en pertués) lu viniente: “Egas Moniz cuna sua familia diante’l rei de Llión”. Mas, ¿quién yera esi home, e purquéi fou tan cimeiru na hestoria pertuesa?

Egas Moniz (1080-1146) pertenecéu a una de las más cimeiras familias pertuesas d’entamos del sieglu XII, nas Ribeiras Dourenses del norte del entoncias condáu dependiente de Llión.

N’aquel tiempu, Enrique de Borgoña, l’harmanu de Raimundiu, el maríu de la Reina Urraca de Llión y Castiella, ye’l conde portucalense, teniendu mueitas griescas cuna corona llïonesa pur mor de getare más independencia. D’esti xeitu Teresa, la muyer d’Enrique y a la vuelta harmanastra d’Urraca (esti ye un curiosu cas de matrimoniu ente pareyas d’harmanos), intitúlase a eilla mesma “Reina”, pesía que nunca nun tuvu esi títulu.

Vinculáu a la familia condal apaez Egas, a quien s’encarga’l deprendizax del heredeiru’l títulu, Afonsu Enríquez. Ye pur esu que nas crónicas pertuesas recibe’l nome del Ayu (O Aio en pertués).

El xoven Afonsu Enríquez tuvu siempres cumu finxu algamar el sou suañu: la independencia de Pertual lluenxe la corona llïonesa. D’esti xeitu, una vuelta que muere Urraca nun dubiará n’enfrentase al exércitu de la sua mai Teresa, llexítima condesa de Pertual y sofitada pula nobleza gallega, nos Campos de São Mamede (1128), algamandu la victoria. Tras estu pudu proclamase cabeiramente cumu siñor del condáu.

Coñecíu esti autu d’usurpación del título condal na corte, Afonsu VII, rey de Llión, Castiella y Galicia, pusu sitiu a la ciudá de Guimarães, u’l conde tenía’l sou castiellu cimeiru, dexisiendu qu’Afonsu Enríquez xuráxeye fidelidá. Sedría Egas Moniz l’encargáu de dicire al rei llïonés que’l conde pertués aceutaba sometese a él y facer el xuramentu de fidelidá, cumu bon vasallu. D’esti mou las tropas llïonesas tornonun a cá.

Outramiente, l’arguyosu conde, siempres a la geta de convertise en rei, desafióu al rei llïonés dalgunos años dempués na Batalla de Cerneja (1137), na que vencienun los pertueses, permitiendo la sua independencia.

Egas Moniz, avergoñáu purque Afonsu Enríquez frayóu’l sou xuramentu, marchóu para Toledo a ver al Emperador, que pur aqueilla dómina solía usar la vieya capital goda pa las suas lluchas escontra los mouros. Cuenta la llienda tradicional pertuesa que presentóuse ante’l rei cuna sua familia, descalzu y cuna cuerda nel cuellu, dicienduye que podía disponer de la sua vida y de los sous cumu garantía pul pautu de vallasax frayáu. Afonsu VII, al vere tala amuesa de fidelidá, nun sólu perdonóuye, ensín non qu’amás permitiu que tornase a Pertual ensín sofrire mancanza denguna.

Tras estu, volvéu para Pertual, u al morrere fou enterráu nel Monasteriu de Paço de Sousa, averáu a Penafiel (Oporto). Indá puédese vere eillí la sua tumba.

Lu más murniu d’esta hestoria ye que, mentantu eiquí, el País Llïonés, las alministraciones cumu la Junta de Castiella y Llión lluchan pur facer esqueicer el pasáu del Reinu de Llión, en Pertual nun sólu se coñece bien la sua hestoria, amás ye respeutada cumu una dómina cimeira y enchena de lliendas, cuasi mítica. Eillos nun sienten vergoña purque un día homes y muyeres pertueses lluchonun, sofrienun y vencienun baixu un estandarte que tenía un llión pasante púrpura sobru un fondu nídiu.

Comentarios

  1. Fantasiousu me presta Portu cada vegada más tolos añus vou

    ResponderEliminar
  2. Fantasiousu me presta Portu cada vegada más tolos añus vou

    ResponderEliminar

Publicar un comentario